Exposicions passades

2021-2018

Blanca Viñas: Indisciplina

Inauguració: divendres, 7 de maig de 2021 a les 19 h.

 

Xavi Ristol: Obra completa

19.02.2021 — 23.04.2021

Xavi Ristol (Sabadell, 1978) presenta l’exposició Obra completa a sis galeria.

Toni Crabb: The Realms

18.09.2020 — 13.11.2020

The Realms és un projecte de Toni Crabb a cura d’Alberto Peral.

Més informació

Arena en los zapatos

Nos dirigimos lentamente hacia el otoño aún con arena de playa en los zapatos.

En este tiempo de transición estacional y en medio de una pandemia que ha probado nuestra fragilidad, Toni Crabb presenta la noche del viernes su trabajo en SIS galería.

Toni está preocupada por el presente. Como ser social-artista padece la situación de un mundo donde el poder destruye, se resiste a aceptar esa estructura in-sensible sobre la que nosotros mismos hemos decidido estructurarnos como sociedad. Contra eso su respuesta es realizar «acciones intimas» que evidencian el cuerpo como algo permeado por el mundo que habita y que actúan como un elemento liberador.

A partir de ahí, de su cuerpo, Toni presenta para esta exposición principalmente dos trabajos, por un lado una serie de dibujos-collage a color que aparentemente son bocetos para una escenografía donde crea un lugar en el que algo puede ocurrir. El texto colocado exento y justo debajo del dibujo funciona como repulsivo y acción para activar ese espacio.

Representa lugares dantescos; adivino allí el paraíso, el purgatorio o el infierno. A su vez hay una mezcla de mundo primigenio, sin construir. ¿De dónde provienen esas imágenes? Me atrevería a decir que de su interior. El lenguaje formal utilizado es el dibujo pero habla su cuerpo entero orquestado con la mano como batuta.

Hay una serie anterior de dibujos a lápiz que no aparece en la exposición titulada FOX, que explica muy bien su espíritu y que puede ayudar a situarnos frente a estos dibujos de la expo. En ellos Toni traduce lo que ve en el bosque situado alrededor de su casa, pero para esto utiliza todos los sentidos, no solo la vista, intentando reproducir lo que huele, toca o escucha en un intento de comprensión completa, haciendo del dibujo una experiencia sensorial plena. En los dibujos-collage de la exposición la artista va más allá de la serie FOX, aparece el color como una vibración nueva y desconocida, una capa añadida que expresa con más nitidez lo que surge a partir de ejercicios de percepción más atentos al espacio sonoro, basado en escritos de la compositora Paulina Oliveros.

El siguiente trabajo evidencia ese idea de acciones interiores o íntimas: Toni recrea una posible anatomía interna a base de pequeñas piezas de barro que sitúa en el suelo, modelando formas corporales a partir de sensaciones sin reproducirlas fielmente si no dándolas expresión, gesto, desmembradas y apareciendo de nuevo, de la misma manera que los dibujos, como un paisaje.

– Alberto Peral

Samuel Labadie: Smoke the World

13.03.2020 — 09.05.2020

Comissariat: David Armengol

Més informació

«He fumat unes cinquanta cigarretes per dia durant cinquanta anys.
Això fa un total d’un milió de cigarretes. Una quantitat de
fum com per enfosquir el cel de Roma.»

— Marcello Mastrioanni

Has intentat deixar de fumar en diverses ocasions, però mai ho has aconseguit. De fet, jo sempre t’he conegut fumant. Més enllà de fumar o no fumar, hi ha persones que tenen mentalitat de fumadores, i hi ha persones que no. Tu la tens, jo no.

Mantenir-nos fent allò que desitgem és sempre complex, costós. A vegades, resulta gairebé impossible. A vegades, determinades necessitats ens porten a deixar de banda allò essencial, i allò que realment som s’esvaeix, i desapareix a favor de coses més rendibles. És llavors quan la necessitat de l’hàbit juga un paper determinant. No poder deixar de fumar. No poder deixar de dibuixar.

Smoke the World no és un al·legat sobre el fumar, sinó un tribut a la pràctica del dibuix convertida en necessitat de fum. Aferrar-se al fum simplement perquè no pots estar sense ell. El dia a dia col·lapsa el temps disfuncional, l’extingeix, però el fum el busca, el fum el troba, el fum el cuida.

Fumar és gairebé un acte reflex. No té sentit, ni objectiu, ni pretensió, simplement succeeix. I en el seu esdevenir, fumar implica un temps de dedicació de qualitat. Ara fumo. Puc fer altres coses, però ara estic fumant. No em puc oblidar de fumar.

Alguna cosa semblant ocorre amb la teva relació amb l’art, i amb el dibuix. Més enllà de tenir en ment una exposició, més enllà d’una fita específica, vas a l’estudi i dibuixes. No és un entrenament, no és mantenir-se en forma –un símil que funciona amb el fumar, difícilment funcionarà amb l’esport– sinó que és un esdevenir del qual no pots prescindir. És un hàbit, una rutina, un vici. Fumes, i el dibuix perviu.

Fa cosa d’un any, en el teu estudi, em vaig enamorar de Smoke the World, una pintura-manifest que, absurdament, llança un missatge poderós i inútil: fumar el món. Es tracta d’un comunicat controvertit, sinistre; però, al seu torn, amaga una preciosa declaració d’intencions sobre la teva manera de fer art; un art que, com el fumar, succeeix per necessitat, succeeix sense esperar res a canvi.

Smoke the World ens va portar a fantasiar amb aquesta exposició, i es va convertir en el seu germen inicial per a reivindicar una pràctica del dibuix que no depèn de visibilitat per a existir. Òbviament, quan succeeix –com ara- tot cobra sentit, però realment no depèn d’això. I aquesta llibertat es posa de manifest en el teu temps de taller; un temps de fum on, sense jerarquia aparent, tot conviu sense l’ansietat per legitimar-se. Petits objectes fets amb burilles, dibuixos gràfics i textuals, anotacions en quaderns, pintures de diferents grandàries, intuïcions, obsessions i noves idees a desenvolupar…

Més animats per la vida íntima del taller que per la vida pública de l’ exposició, Smoke the World posa en escena la intensitat processual dels teus hàbits com a artista. I aquí succeeix una cosa bonica i imprecisa: incidir en els processos genera una grata pèrdua de control en el resultat final. Penso en la instal·lació de tots els dibuixos extrets d’un dels teus quaderns, assumint una totalitat dispar que mai va ser pensada per a ser exposada, però també en la nova sèrie de dibuixos abstractes fets amb cendra, i fins i tot en la idea que em vas comentar sobre les coreografies del públic en els concerts de Death Metal…

D’això tracta Smoke the World. De necessitar el fum i de trobar-lo sempre en el taller.

Sinéad Spelman: Sense títol

20.12.2019 — 15.02.2020

Sinéad Spelman (Irlanda, 1978) presenta a sis galeria les seves últimes produccions.

Sito Mújica: Bad Gateway

04.10.2019 — 30.11.2019

Més informació

Google Books és un servei que ofereix el contingut dels llibres que Google digitalitza, converteix el text per mitjà de reconeixement òptic de caràcters i els emmagatzema a la base de dades en línia.

En realitzar una recerca, s’obre una interfície en la qual es visualitzen enllaços de llibreries on aconseguir el llibre imprès, comentaris d’usuaris, llibres relacionats, altres edicions i informació bibliogràfica.

Si el llibre està descatalogat o l’editor ha donat permís, apareixerà una vista preliminar i, en alguns casos, el text complet. Si és de domini públic, es podrà descarregar una còpia en PDF.

A través d’una sèrie de limitacions d’accés i mesures de seguretat, algunes basades en seguiment d’usuaris, la companyia intenta impedir la impressió i la còpia de material amb drets d’autor. Atès que la pertinença d’un llibre al domini públic sovint pot ser una qüestió jurídica complicada, Google limita el nombre de pàgines visibles fins a determinar que la publicació aquesta lliure de tota exclusivitat en el seu accés i utilització.

Google Images és la funcionalitat que ofereix Google per trobar fotografies, dibuixos, infografies i altres elements visuals, implementada en l’any 2001.

Conté en la seva interfície diferents eines de cerca, que serveixen per filtrar els resultats de les imatges, aquests poden ser segons la seva grandària (petites, mitjanes i grans), tipus, formats (JPG, GIF i PNG), per coloració (blanc i negre, escala de grisos i en color), per data i per imatges similars.

Google realitza modificacions en 2010, el nou disseny incloïa l’opció de visualitzar la informació de la imatge i l’ampliació de la fotografia passant el cursor sobre ella, sense necessitat de fer click.

Una altra funció llançada el 2011 permetria arrossegar la imatge fins a la barra del cercador. Aquesta opció és coneguda com a recerca inversa, ofereix dades com: la font original d’una imatge, mida, pàgines amb imatges que coincideixen amb la cerca i imatges similars. També relaciona la imatge amb una paraula o frase que ajuda en cas de voler realitzar una nova cerca.

En 2019 Google torna a canviar l’aspecte de visualització d’imatges, a més les marques podran publicar material publicitari a Google Images i posar enllaços per a la compra de productes.

Under Construction [pàgina en construcció o de manteniment], permet mantenir una pàgina web oculta a les visites mentre s’està desenvolupant o quan s’estan realitzant canvis en el disseny o continguts del lloc.

Les opcions de creació o activació d’una pàgina «under construction» dependran de l’allotjament o suport que s’estigui utilitzant. Encara que existeixen templates amb dissenys previs, és recomanable dissenyar una pàgina específica per al lloc que aporti informació, per exemple la data en què la pàgina estarà activa, contacte o enllaç a xarxes socials.

502 Bad Gateway és un codi d’estat HTTP que indica que el servidor ha rebut una resposta no vàlida de l’altre servidor, de manera que no pot respondre adequadament a la petició del navegador.

Igual que tots els codis que comencen pel número 5, es produeix perquè hi ha un error causat per un element aliè a l’ordinador o navegador, no necessàriament provocat pel servidor final. Per tant, l’error 502 no té res a veure amb configuracions del dispositiu utilitzat, sistema operatiu, connexió a Internet o amb el navegador.

La pantalla de l’error 502 pot variar una mica en funció del servidor del qual es tracti. Apareix amb expressions similars a: «Error 502», «502 Bad Gateway», «502 Porta d’enllaç incorrecte», «502. That’s an error», etc.

Josep Madaula: Pintures

26.04.2019 — 28.06.2019

Web de l’artista -> veure

Més informació

Maria

Una mirada cap enlloc.
Amb prou feines vivint.
Aïllada dels estímuls terrenals.
Esperant.
A la finestra, un paisatge crepuscular.
L’ocàs.
Un rellotge que recorda una vanitas.
El passat és present.
Un gerro amb forma d’infinit.
I un retrat amb set nets plens de vida.
Inici d’un nou cicle…

 

oriol vilapuig: Fulls de Son

25.01.2019 — 16.03.2019

Més informació

“Hipnos capturó al invierno y lo vistió de granito. El invierno se
hizo sueño, Hipnos se convirtió en fuego. Lo que siguió es cosa de
los Hombres.”

— René Char, Feuillets d’Hypnos

“ […] la omisión, lo oscuro, el recorte, la confrontación de dos
improbabilidades que juntas resultan en un pedazo de vida, la
negativa a inmovilizar lo vital con los recursos de la denominación
directa, el total aprovechamiento de la descripción indirecta, todo
esto pertenece al mundo formal del montaje…, en mi caso el intento
de conservar la vida propia de algo difícil de comprender.”

— Alexander Kluge, El autor como domador o como jardinero

Sota el títol Fulls de Son es presenta un conjunt de treballs que s’organitza a partir d’un seguit d’experiències i metodologies reiterades que vénen determinades per la seva inscripció en un suport, un lloc i un temps.

L’eix central de l’exposició el constitueix una peça composta per quaranta-dos dibuixos que dona títol a la mostra. Aquests dibuixos s’ordenen i es mostren a partir d’algunes idees metodològiques:

El retornar com a forma constitutiva de l’ésser i que és present en un dels dibuixos inicials que inclou la pròpia sèrie. Una incitació a pensar el temps i la seva construcció, entenent el mateix gest de retornar com una forma reiterada d’habitar espais comuns en el desig d’inscriure’ns i compartir el llenguatge com a forma d’experiència.

La paraula “fulls” fa referència aquí a un suport (uns quaderns de dibuix que mesuren aproximadament 30 x 30 cm que recullen anotacions i estudis diversos), però també defineix una actitud de recorregut que podríem qualificar d’assagística i erràtica per la seva forma oberta i en constant construcció. Aquest suport, que fa visible un moviment on conflueixen interessos heterogenis, construeix un dispositiu on la cita i el muntatge donen lloc a un espai de col·lisió d’improbabilitats que, com un mosaic, contraposa allò que és ordenat, compacte i unitari a allò trossejat i fragmentari.

Aquests fragments, que prenen sentit en la seva forma d’ús, els constitueixen, en la majoria dels casos, referències a la cultura i l’art en autors com Henry Michaux, Morton Feldman, Pascal Quignard, Hans Holbein, Giovanni Bellini…, entre d’altres, i tot això per suggerir experiències a l’entorn del temps, el llenguatge, el cos, l’art, l’absència, l’erotisme, el desig i la mort.

Altrament, “Son” indica un lloc, el d’un petit poble del Pirineu català on han estat realitzats la major part dels dibuixos que constitueixen la mostra. La pròpia polisèmia del mot* deixa veure l’obertura de significats del propi treball incidint indirectament en certs aspectes onírics i inconscients de la sèrie. També cal assenyalar la ressonància indirecta del títol amb els poemes que René Char va agrupar sota el títol de Feuillets d’Hypnos [Fulls d’Hipnos].

Tanca la mostra una seqüència de dotze dibuixos i una fotografia que es mostren com a resposta a una citació extreta d’un dels poemes de Georges Trakl (1887-1914), incidint també en una manera de fer erràtica i “poètica” en la construcció de sentit.

Pere Llobera: Kill Your Darlings

07.09.2018 — 27.10.2018

Kill Your Darlings és un projecte de Pere Llobera a cura de Xavi Ristol.

Més informació

Help Me

Subíamos la Mola en Sant Llorenç del Munt diferentes amigos, familiares, niños y compañeras de trabajo. Justo el día antes pensé en la excursión y en sus múltiples posibilidades fuera de lo normal, me imaginé que una vez arriba veíamos como explotaba Sant Quirze, Sabadell y Terrassa al unísono, se llenaban de fuego y explosiones que subian a nuestra altura y nos saludaban. Estabamos viendo la destrucción en el mejor de los sitios, un mirador para divisar al demonio.

Los edificos explotaban y los añicos formaban preciosas palmeras de runa, fuego, humo y destellos. Los pinos, la maleza y las piedras sonreían y nosotros asustados boqueavamos en 4K.

De las altas temperaturas, ráfagas de fuego destrozaban barrios enteros como desaparece el pastel de Mickie Mouse en una abstracción veloz.

A los pocos minutos la absorción del oxigeno generó una lluvia ácida desgarrando las nubes como cascadas de ibuprofeno, cayendo en un sinfín orquestal de claps, toms y cajas, que rítmicamente cosían las ciudades. Podíamos divisar como explosionaban distritos enteros a causa de los conductos de gas, miles de setas ardiendo doblegando todo a su paso, licuando puentes, trenzando estaciones de tren y edificios gubernamentales.

Serpientes de luz latigueaban con sus descargas eléctricas el asfalto hirviendo, abriendo sexos de donde brotavan millones de piedras, convertidas en un acelerado proceso mineral en montañas de amatistas, valles de cuarzo y coliseos de pirita, donde avestruces criadas en cautividad, ahora fugadas, revoloteaban con sus plumas ardiendo en una perfecta adaptación del lago azul remezclado por Panero.
Llegaban tsunamis de drones sónicos, frecuencias que violaban nuestros oidos. Se dividían al descender por la trompa de Eustaquio, unas germinando en delays fosilizados y otras reverberaban en la cóclea produciendo instantáneamente un placer absoluto desde nuestras mandíbulas hasta las uñas de los pies de nuestros padres.

El tema es que al no poder bajar en mucho tiempo tendríamos hambre y nos preguntábamos a quién nos comeríamos primero, que si a los niños o a algún adulto sano (más comida por el mismo precio moral). Claro, yo voté por comernos primero a los niños (menos enfermedades, carne más tierna). Comer carne adulta era comer problemas. Si engullíesemos a J.G. comeríamos soriasis, y si se me comían, seguro morirían al poco tiempo. También defendía la idea de que los niños no tenían tantos recuerdos, ni nosotros de ellos, y que a su vez sería una muerte prematura y postnatura. Me trataron de José o André Bretón, qué más da, suena igual de bien. ¡Ah! Y que no eran mis hijos. Yo respondí que los niños son de todos.

Lo absurdo de las possibles decisiones venideras [había restaurantes cerca, animales, vegetales, más gente potencialmente comestible desconocida (aún menos carga moral)], me asombró porqué estaban totalmente relacionadas con !Viven!. Ya sabes los jugadores de rugby que cayeron en un accidente aereo en los Andes y no tardaron en comer carne humana. Esta toma de decisiones, se debía, creo, a la localización estratégica del lomo del libro en uno de los espacios con más visibilidad des de mi silla, en la mesa donde comíamos en mi casa familiar cuando era un niño comestible.

Al terminar el apocalipsis del Vallès bajamos de la montaña y empezamos a encontar los restos de Matadepera, montones de chalets retorcidos como rizomas y sus piscinas convertidas ahora en agujeros negros que succionavan ríos de metal líquido.

Ya llegando a Terrassa justo en la comisaria de los Mossos d’Esquadra comenzamos a divisar murales, collages y dibujos entre las ruinas. Seguíamos por las avenidas y estavan plagadas de nuevas obras, de arte aún fresco. Alguien, igual de oportuno que Bansky pero infinitamente menos subnormal aprovechó ese tiempo para exponer en el infierno. Relámpagos, superhéroes abatidos, ejércitos de gnomos y Bob Esponjas en ataudes con ruedas. ¿Pero cómo se podía generar ese legado en tan solo tres horas?.

Estuvimos buscando incansablemente supervivientes y nada, solo cuerpos pompeyanos, amalgamas de carne pasada rustida y ni un atisbo de lo que hasta ese momento entendíamos como vida.

Decidió autolesionarse soltando collages con trazas de pintura, ensambles y dibujos superpuestos. Destruyendo con realismos oleos pasados o articulando seres con lo primero que se encontró, ya fuera cartón, nubes de azúcar o barro. Prácticas vitales, con estigmas autoinducidos y accidentes planeados, que conforman adicción. La de comerse a uno mismo para salir de lo fácil.
Aquí encontramos un conjunto de Haikus “help me”, autoposesiones de un trabajador incansable, de alguien que es contexto en si mismo.

Antes de separarnos para mejorar la búsqueda Genís grito con todas sus fuerzas “Kill your darlings, Mama”.

– Sergi Botella

Joaquim Chancho: Touch

25.05.2018 — 28.07.2018

Més informació

La mà dreta i la mà esquerra estan constituïdes per cinc dits: el polze que és el més gros i curt, l’índex, també dit assenyalador, el cor que està al mig de la mà i que és dipositari habitualment d’anells, generalment d’or o de plata i que per aquest motiu es diu també dit de l’anell, l’anular o mitger, i per últim el menovell, també anomenat dit petit. La mà dreta i la mà esquerra estan formades anatòmicament per tres grups d’ossos, el carp o canell, el metacarp i les falanges dels dits; cada dit de la mà dreta i de la mà esquerra té tres falanges, la falange proximal, la falange mitjana i la falange distal a excepció del polze que és el dit més gros i curt de la mà dreta i de la mà esquerra, que només té la falange proximal i la falange distal. El carp o canell, el metacarp i les falanges dels dits de la mà dreta i de la mà esquerra s’articulen per lligaments, tendons i pels diferents muscles, artèries, venes, nervis i teixits fibrosos que creuen les articulacions radio carpianes, carpiana mitjana i carp metacarpianes i que permeten els moviments d’adducció, abducció, extensió i flexió del polze que és el més gros i curt, de l’índex, també dit assenyalador, del cor que està al mig de la mà i que és dipositari habitualment d’anells generalment d’or o de plata i que per aquest motiu es diu també dit de l’anell, de l’anular o mitger, i per últim del menovell, també anomenat dit petit. A les regions o extremitats de les falanges distals del polze que és el dit més gros i curt, de l’índex, també dit assenyalador, del cor que està al mig de la mà i que és dipositari habitualment d’anells d’or o de plata, de l’anular o mitger i per últim del menovell, també anomenat dit petit de la cara palmar de la mà dreta i de la cara palmar de la mà esquerra, es troben les papil·les dactilars o dèrmiques: crestes i solcs que formen infinitat de línies en petit relleu i que al pressionar sobre alguna superfície, a causa de la pròpia suor o bé untant el tou del dit amb substàncies colorants produeixen un dibuix o empremta dactilar diferent en cada persona, anomenat també dactilograma.

A la paret de la dreta, cinc dactilogrames que corresponen als cinc dits de la cara palmar de la mà dreta: el polze que és el més gros i curt, l’índex, també dit assenyalador, el cor que està al mig de la mà i que és dipositari habitualment d’anells generalment d’or o de plata i que per aquest motiu es diu també dit de l’anell, l’anular o mitger, i per últim el menovell, també anomenat dit petit.

A la paret esquerra cinc dactilogrames que corresponen als cinc dits de la cara palmar de la mà esquerra: el polze que és el més gros i curt, l’índex, també dit assenyalador, el cor que està al mig de la mà i que és dipositari habitualment d’anells generalment d’or o de plata i que per aquest motiu es diu també dit de l’anell, l’anular o mitger, i per últim el menovell, també anomenat dit petit.

– Joaquim Chancho