Exposicions passades

2009-2005

Mim Juncà: L’insignificant

27.11.09 – 16.01.10

Mim Juncà (Banyoles, 1959) presenta a sis galeria les seves últimes produccions sobre paper.

Gabriel Pericàs: Constantly Moving whilst Standing Still

02.10.09 – 14.11.09

Més informació

“Què fer?” no és que sigui la pregunta més important ni la fonamental. Simplement és la primera. Perquè alguna cosa caldrà fer. És aquí on es produeix el bloqueig. Què fer quan tot està dit o fet, quan gairebé no sembla tenir sentit fer res. Per això el famós “preferiria no fer-ho” de Bartleby s’ha convertit en una mena d’icona del bloqueig contemporani. Aquesta resposta negativa ha pres, també, la forma d’una resistència política: la resistència a fer alguna cosa implica l’oposició a participar en la roda productiva. Al cap i a la fi va ser Lenin qui en un dels seus textos pre-revolucionaris es plantejava “què fer?” En art, també com a resposta negativa, es repeteixen les figures icòniques que es neguen a fer: des de Duchamp com un paral·lel de Bartebly, Bruce Nauman donant-li la volta al mateix una vegada i una altra (les repeticions i els cicles no són més que altra forma de no fer res), fins a Ignasi Aballí deixant que les coses passin sense ell fer res (“Nada para ver” era el títol d’una de les seves exposicions).

Així que posats a no tenir res a fer o dir i disposats a repetir-nos com una mena de fórmula masturbatòria camuflada, i pensant que la masturbació pot ser una manera d’esquivar l’avorriment, potser una opció simplement passa per manifestar obertament que no queda gran cosa a dir o fer; que inventem estratagemes per evitar l’avorriment de no fer res; que està bé masturbar-se (i no figuradament); o que tot això pot ser una bona excusa perquè algú es posi en pilotes, o per a aprofitar una videoconferència i que una noia es faci girar les tetes (com Bruce Nauman, però no com ho faria Bruce Nauman).

I no obstant això, restar importància a les coses probablement sigui la forma més efectiva de atorgar-se-la. I en aquest cas, a la fotografia d’un cotxe accidentat i bolcat donada la volta per a, falsament, retornar-lo a la seva posició inicial, o al cul d’un cavall que involuntàriament després de cagar s’ha empassat els pèls de la seva pròpia cua, o als pits girats o a la falsa Venus de Botticelli, en fi als casos que presenta Gabriel Pericàs, aquesta burla cap a tots els recursos repetitius de l’art potser tingui a veure amb donar una importància desmesurada a la pròpia pràctica artística. Segurament, i encara que sembli negar-ho tot el temps, sigui una manera de respondre afirmativament a aquest “què fer?”: fent alguna cosa, el que sigui. Ara bé, sempre treient ferro a l’assumpte, rient i al mateix temps exercitant aquesta facultat bàsica de qualsevol producció cultural que consisteix en donar-li la volta a tot, pensar a contrapèl (o amb el pèl en el cul), al revés i a la inversa. O potser sigui al contrari.

— David G. Torres

Sito Mújica: Mimesis/Diégesis

08.05.09 – 11.07.09

Més informació

Mimesis/Diégesis és la primera exposició individual de l’artista establert a Barcelona Sito Mújica (Sabadell, 1971) i inclou un repàs al seu projecte Copiadas, consistent en reproduccions a llapis de retrats fotogràfics i en el qual porta treballant els últims tres anys.

La mostra es compon de més d’una desena de dibuixos obtinguts d’imatges dels seus fotògrafs preferits i altres tants de la subsèrie Phylomithés/Mitomani, en què reprodueix fotografies principals de perfils Myspace.

Concebuda a manera d’instal·lació, l’exposició dels dibuixos es complementa amb un acoblament en honor als seus fotògrafs font d’inspiració i un vídeo, realitzat per l’artista Ramón Guimaraes, on es documenta tot el procés després d’una copiada, des que els fotògrafs Paco y Manolo disparen la fotografia fins que aquesta és reproduïda per Sito en el seu estudi.

Amb les seves Copiadas, Sito Mújica ens convida a treure el cap pel sofisticat i natural univers que caracteritza el seu imaginari. Recuperant en llapis de grafit la puresa de la imatge del retrat fotogràfic, fa la seva pròpia reflexió sobre el caràcter volàtil de la identitat contemporània.

Així, ens submergeix en el seu exercici de taxonomia subjectiva, producte d’una ciber-arqueologia de mirades, les dels seus fotògrafs preferits. Voyeur, idòlatra i vampir, projecta aquesta múltiple condició en els seus ingràvids dibuixos, rendint tribut als ulls després de la imatge fotogràfica com a constructors d’identitats, fent del seu joc de rèpliques nous i oberts relats compartits.

Amb Mimesis/Diégesis, el títol, recupera un cop més l’empremta filosòfica des de la qual elabora el seu procés de poètica reproducció. Mimesi, entesa com la còpia en si mateixa, fa a la imitació fidel de la naturalesa en l’art clàssic, mentre diègesi aludeix a la ficció del relat, allò on el narrador es desplega, més enllà de la retransmissió literal i els eixos són espai, temps i personatges. Així, encara que en les lògiques platòniques i aristotèliques aquests dos conceptes es veuen enfrontats i es consideren excloents, en la reconversió de sígnes proposada per Sito Mújica és la seva conjunció simbiòtica la que estructura les noves imatges, conservant la base icònica compositiva i prolongant l’abast dels seus lectures des de la recontextualització.

— Alex Brahim

Jesús Palomino: 101 Dibuixos

07.02.09 – 04.04.09

Carlos Pazos: De madera de fusta

29.11.08 – 17.01.09

Carlos Pazos (Barcelona, 1949) mostra a De madera de fusta una selección de les peces escultòriques i collages realitzades darrerament.

Alfons Borrell: Obra sobre paper 1960-1980

20.09.2008 – 08.11.08

Més informació

L’exposició que sis galeria de Sabadell presenta fins el 8 de novembre és un recorregut per vint anys de creació d’Alfons Borrell a través dels seus dibuixos, concretament els anys que s’emmarquen entre l’inici de la dècada dels seixanta i el final de la dècada dels setanta, període clau en la gestació del llenguatge pictòric de Borrell.

Els dibuixos que configuren l’exposició s’han mantingut ocults fins ara en l’arxiu personal d’Alfons Borrell, la majoria es mostren al públic per primera vegada. Aquesta obra sobre paper, a diferència de l’obra pictòrica, es caracteritza per la seva naturalesa més directa, versàtil e immediata; per això s’adapta d’una manera més precisa a les vacil·lacions i inquietuds del seu autor i ens marca la línia oscil·lant i sinuosa d’un recorregut, més que no pas una fita. Es potser per aquests motiu que el dibuix ens parla amb un llenguatge més proper, més humà, perquè posa de manifest, d’una manera més visible, els dubtes i les inquietuds més intimes de l’autor.

L’exposició s’inicia amb un grup de dibuixos dels primers anys seixanta, en què l’obra d’Alfons Borrell es mostra influïda per l’informalisme. Ja s’intueix, però, que per a Borrell la lliçó informalista serà només un punt de partida d’alliberament, un alliberament del gest i una confirmació del vincle, essencial en el seu treball, entre suport i matèria. En el cas de Borrell, és a finals dels anys seixanta que l’absència de matèria esdevindrà una constant en la seva obra, i és també a partir d’aquest moment que la seva matèria pictòrica esdevé líquida, mal sòlida.

Una de les característiques particulars dels dibuixos d’aquesta època és la seva voluntat de contenció. Davant els excessos i les gesticulacions expressives de l’informalisme, Alfons Borrell comença a intuir el seu particular camí vers la renúncia i el despullament, i apareix en la seva obra una voluntat de trobar un ordre intern que s’ajusti al seu esperit, un esperit que es mou per la necessitat de fixar una acció de temps contingut.

Els anys setanta són fonamentals en la recerca d’aquesta ascesi metòdica que ja s’intuïa en la dècada anterior. Després d’un període de silenci, Borrell afronta la seva recerca sense acceleracions i salts extrems, i observem, en aquests primers anys, que la seva obra apareix com a resposta a la força que la Natura ens transmet (aquí la lliçó de Miró serà fonamental). El dibuix, en aquest cas, serà el residu d’una experiència que la precedeix, una experiència que podríem considerar propera a un sentiment panteista de l’existència. Aquests dibuixos ens remeten a una natura entesa com a força dinàmica i en costant transformació: no es tracta de mantenir una contemplació passiva del paisatge, sinó de sentir-se’n part activa, i d’entendre’s també un hom mateix com a natura. En la superfície marcada del paper apareixen gestos que oscil·len al mateix ritme que ho fa la terra, en un temps marcar pels cicles, les estacions, l’aigua, els astres, les plantes i els horitzons.

Es a partir de mitjans dels anys setanta que t’obra de Borrell emprèn un camí propi i particular que ja no abandonarà. A diferència dels anys anteriors, els dibuixos de Borrell ja no ens remeten a una experiència exterior, sinó que el dibuix es constitueix com una forma autònoma d’expressió que ja no cerca les lleis enfora sinó que ho fa interiorment. Tot es replega per la voluntat d’assolir un llenguatge pur mínimament contaminat pel món exterior.

Malgrat les constants analogies que es fan entre l’obra d’Alfons Borrell i la dels pintors expressionistes americans (sobretot amb l’obra de Mark Rothko), sóc del parer que, quant a l’actitud, l’obra d’Alfons Borrell és més propera a l’univers sonor de John Cage. L’experimentació de la bellesa del so pur en l’obra sonora de Cage es podria emmirallar en la recerca de Borrell cap a l’alliberament de la línia i el gest pur.

A finals dels anys setanta i els incipients vuitanta, els dibuixos d’Alfons Borrell es sotmeten a un despullament i a una renúncia -mai exempta, però, de tensió- que en alguns casos arriben al límit de la pròpia desaparició. Aquestes obres que apareixen sota una forma de mesura i exactitud ens anuncien la seva pura vacuïtat. I és potser en contemplar-les que ens vénen al cap les paraules que Samuel Beckett pronuncia a L’innombrable: «Hauria volgut callar abans […], entrar encara viu en el silenci, per poder gaudir-ne, no, no sé per que, per sentir que callava […]».

— Oriol Vilapuig

Marta Negre: Natural

06.06.08 – 19.07.08

Més informació

Amb el títol Natural Marta Negre presenta, a sis galeria, un conjunt de fotografies on es treballa amb les idees de l’escenificació, la narració i la simulació.

Les peces que exposa a Sabadell estan dividides en dos grups: les nocturnes i les diürnes. Les primeres mostren un seguit de composicions amb elements artificials i naturals. Els primers -canonades, palanganes, cubells, etc.- estan distribuïts enmig de la natura convivint, d’una manera peculiar i no menys atzarosa, amb plantes i animals. Com a resultats tenim unes construccions
complexes plenes d’ironia i també d’absurd, que ens podrien recordar jocs o experiments d’un científic boig.

La il·luminació artificial és molt important perquè crea parts de llum i ombra que dramatitzen la composició i que apropen la fotografia a la pintura barroca, cosa que crea un vincle lar entre la tradició i la contemporaneïtat. Les composicions remeten a les natures mortes clàssiques, en aquest cas fetes amb objectes de rebuig: les plantes deixen pas als objectes artificials.

A les fotografies diürnes apareix una adolescent que observa i interactua tant amb el món natural com amb l’artificial, provocant que l’espectador es pregunti, si és ella la creadora de les composicions? o, com els animals, esta un xic confosa dins el context on es troba?

Finalment, dues petites fotografies en blanc i negre -on es veuen els inquietants i fugissers ulls dels esquirols- ens acosten a l’estètica del clarobscur, que reforma el component oníric implícit en tota l’obra de l’artista.

En definitiva, Marta Negre crea un divertiment artístic on els escenaris adquireixen una aparenta quotidiana, però, que alhora esdevé estranya i irreal.

Xavi Ristol: Les estances

25.04.08 – 24.05.08

Xavi Ristol (Sabadell, 1978) presenta a sis galeria les seves últimes produccions de pintura i dibuix, i a la vegada una peça audiovisual.

 

Irene van de Mheen: Metamorfosis. Dibuixos sobre paper i sense paper

01.02.08 – 15.03.08

Més informació

Todo mi trabajo está fuertemente vinculado a espacios, tanto urbanos como espacios interiores, y por tanto con la arquitectura. Estos dibujos, instalaciones, maquetas exploran la relación entre lo plano y lo tridimensional, esa leve frontera que separa la ilusión de lo real. Las obras tratan sobre la geometría pero no de manera estricta y medida: la imperfección y la coincidencia son importante. Una geometría intuitiva y emocional; expresa la fascinación por el otro espacio, el espacio del otro.

Los objetos están allí, físicamente presente con su propia piel y color, ocupando parte del espacio, pero al mismo tiempo sugieren la posibilidad de otro espacio.

Ramiro Fernández Saus: Insomnis i somnis

30.11.07 – 19.01.08

Ramiro Fernández Saus (Sabadell, 1961) presenta a sis galeria les seves últimes produccions pictòriques i escultòriques.

Oriol Vilapuig: El flux de les aparences

14.09.07 – 03.11.07

Més informació

sis galeria presenta, del 14 de setembre al 3 de novembre, una exposició d’Oriol Vilapuig on es mostren 22 dibuixos, tots ells realitzats l’any 2007 i agrupats sota el títol El flux de les aparences», d’aquesta manera l’autor torna a exposar a la ciutat de Sabadell després que el 2003 ho feu al Museu d’Art de Sabadell.

El títol de l’exposició fa referència a la percepció transitòria de la nostra experiència i a la dificultat de fixar-la en un punt. Potser el que fa possible l’acte de dibuixar és la il·lusió de trobar aquest punt o per contra ens fa prendre consciència d’aquest flux. En qualsevol cas, el mon es mou entre aparentes confuses i en permanent transformació, com les formes inconsistents i amenaçants dels núvols que passen.

D’aquesta dificultat d’aferrament sorgeix el desig de reflexar-se en un temps històric i cultural que faci possible la nostra experiència. L’Art, la Cultura, apareixen també com a fonts essencials de coneixement en l’obra d’Oriol Vilapuig. Certes cites a pintors, poetes, certa evocació a un temps mític o a la pèrdua d’aquest temps, son constants en els seus dibuixos. Uns dibuixos que evoquen símbols capaços de metaforitzar-se per a evocar-nos una experiència.

Un deis dibuixos de l’exposició, el titulat Bathos, fa referència al temps i a la seva noció de finitud, així com també és una cita al gravat que sota el mateix títol William Hogarth va realitzar el 1764 i que ens parla de la fi del temps. L’autor utilitza aquesta imatge per a parlar d’una certa forma d’esgotament i d’erosió de l’època actual.

Genealogies és també una de les obres centrals de l’exposició. En ella es descriu la caiguda de l’home des dels seus orígens. Aquest dibuix ens parla de la mitologia de la creació de l’home i de la seva negació. Textos que fan referencia al mite de Prometeu, cites del llibre del Gènesi, etc. estan ocultats i l’únic que es veu és el títol de l’obra que el 1859 va publicar Charles Darwin per a explicar la seva teoria sobre l’evolució i l’origen de l’home. L’home que apareix a la part inferior del dibuix es transforma en simi, el seu aspecte és més simiesc que humà fent referència als nostres orígens reals. A la cita que fa referencia al poema de Michaux El meu rei se li afegeix la paraula Kong, en una al·lusió al popular goril·la.

Tot això es fa visible a través d’uns dibuixos d’una factura que s’aproxima al llenguatge dels infants, però no per parlar de la infantesa sinó d’una experiència que se sent fràgil, colpidora, confosa i en constant transformació.

Jaume Pitarch: A cierta distancia

27.04.07 – 16.06.07

Jaume Pitarch (Barcelona, 1963) presenta a sis galeria les seves últimes produccions sobre paper, fotogràfiques i escultòriques.

Xisco Mensua: Amantes

13.01.07 – 03.03.07

Xisco Mensua (Barcelona, 1960) presenta a sis galeria les seves últimes produccions.

Serafín Rodríguez: Alrededor

01.12.2006 – 13.01.2007

…si romanguessin empresonats en la meva memòria, amb el pas del temps es tornarien més i més pesats, de manera que jo acabaria per desmoronar-me sota la seva càrrega en constant augment. Durant mesos i anys els records reposen adormits dins nostre i segueixen proliferant en silenci fins que són evocats per una fotesa qualsevol, i d’una manera estranya ens enceguen per a tota la vida…

Potser per això, vist des del meu punt d’observació, el món, que gairebé he abandonat, està circumdat d’un secret especial…

— W. G. Sebald (Los anillos de Saturno)

Quim Cantalozella: Petita aventura africana

08.09.06 – 21.10.06

Més informació

En Una petita aventura africana hi trobem paisatges tropicals, personatges rodejats d’animals exòtics, boscos de color vermell estrident i d’altres amb tonalitats elèctriques. Les pintures de Joaquim Cantalozella ens plantegen petits móns, enigmàtics i captivadors, on conflueixen diferents estrats conceptuals.

El procés de treball de l’obra de Cantalozella parteix del recull de diferents tipologies de fotografies, que són retocades digitalment en un procés de lliure invenció compositiva. Aquestes imatges poden ser d’àmbits totalment diferents i abasten la imatgeria privada i la col·lectiva: arxius personals, paisatges, situacions o imatges extretes dels mitjans de comunicació (revistes, cinema i fins i tot reality shows).

Així doncs, la seva pintura és una mena de collage de diferents models fotogràfics que poden ser trobats, robats i alhora construïts. De totes maneres, el més curiós de la pintura de Cantalozella —i el que, segons el meu parer, fa que sigui especialment interessant— és que no deixa que això sigui la finalitat ni tampoc un recurs estratègic de creació artística, sinó tot el contrari: aquest procés queda relegat a pòsit conceptual per portar-nos tot seguit cap a un món totalment personal i imaginari.

Ens trobem davant de petites narracions o faules que ens mostren llocs idíl·lics i fantàstics que tots estem acostumats a imaginar. Aquest espai per a la fantasia està configurat en realitat a partir dels estereotips que tots tenim de la idea d’exotisme i, al cap i a la fi, de fugida.

En un altre nivell de significació, l’artista rescata temes propis de la tradició pictòrica i recrea gèneres com el paisatge o la figuració humana. No es tracta d’una revisió postmoderna de la pintura, sinó d’utilitzar les imatges com una mena de ready-made, fent ús d’aquests gèneres amb totes les contradiccions internes que això pugui tenir. Perquè la pintura de Cantalozella es mou en móns que a priori semblen antagònics: la neutralitat de la imatge fotogràfica i les connotacions romàntiques i idealistes del paisatge.

D’aquesta manera, la pintura de Cantalozella, que ens sedueix des d’un bon principi pel seu polit acabat tècnic, no es queda tan sols en la superfície, sinó que és una pintura que s’estratifica, que s’obre a diferents plantejaments i en què es perceben alhora diferents capes de significat.

— Marta Negre

Alberto Peral: La imagen constante

20.05.06 – 22.07.06

Més informació

HOMENAJE A BRANCUSI

El ideal seria…
La propia visión,
el futuro.
el mundo
la presentación
la percepción
la visión proporcionaba, rogaba, con el recuerdo…

¡luz!

La voluptuosidad profunda, admirable,
El súmmum.

La angustia de la separación, muerte conmovedora.

Una imagen suscitada
siguiendo esta linea,
ubicado en el corazón
parecía existir fuera del tiempo y la realidad.
Vida, invención, realización, pureza perfecta,
fruto mítico
realidad, hombre,
arte
largas y estrechas figuras
polarizado,
obnubilado
travieso.

— Alberto Peral

Sabine Finkenauer: Dibuixos

24.02.06 – 28.04.06

Més informació

L’obra de Sabine Finkenauer té uns fonaments abstractes que són, per definició, de difícil verbalització. Però, de manera simple i eficaç, s’hi produeixen unes al·lusions figuratives que remeten a una llarga tradició simbòlica. […] Buscant a essencialitzar el seu llenguatge, l’artista ha arribat a un estil molt peculiar, entre la voluntat de definir la figura com a representació i com a signe, i l’establiment de models compositius abstractes que posen de manifest criteris merament formals. Per assolir aquest punt primer on es defineix la pintura com a mitjà plàstic autònom i, a la vegada, mitjà d’expressió i representació destinada a fer-nos visible el món, començant per l’imaginari de nosaltres mateixos, Finkenauer recorre, sorprenentment, a una iconografia elemental però allunyada de tota severitat o tragèdia. Els seus arquetips pertanyen a un àmbit híbrid entre el conte, la faula i la quotidianitat més banal. Retroba, també, els motius típics d’una pintura de gènere, quasi de diumenge: les nenes, els gerros amb flors, els jardins. […] Tots ells són sempre molt a prop del món infantil i, per tant, sentimental, màgic i clos en si mateix.

— Àlex Mitrani (La persistència de la metàfora: una Nena-flor de Sabine Finkenauer)

Josep Madaula: Viure il·lusions

02.11.05 – 02.12-2005