Exposicions passades

2013-2010

Arrieta/Vázquez: R5

04.10.2013 – 30.11.2013 

Més informació

«Portaria dues rodes del darrere d’una moto derbi de 50 cc amb fre de tambor, cada una amb un cable que accionaria des del meu seient amb pedals fixats al terra del xassís a la part davantera, de manera independent. A la part de davant portaria 01:00 direcció de kart, amb el volant a través de ròtules desplaçat a la part del conductor, en l’esquerra. Tant el meu copilot com jo aniríem asseguts al centre del xassís en seients de plàstic com els de les grades d’un camp de futbol, i ens lligarien a ells dos arnesos Sabelt nuevecitos (encara que fossin senzills i barats) bé cargolats al xassís. el sòl estaria reblat amb una fina làmina de fusta. Tot el xassís acabaria pintat de gris clar i les parts metàl·liques extraïbles de color negre.»

— Iker Ordorika

Arrieta / Vázquez se serveixen del context artístic i cinematogràfic per publicar la seva activitat, que defineixen com un projecte a llarg termini la forma visible consideren transicional i transitiva. Entenen la seva pràctica com una manera d’investigar i experimentar les possibilitats del col · lectiu. La seva obra, ja sigui en seqüències fílmiques, textos, presentacions de diapositives o altres dispositius espaciotemporals intenta reformular el social.

Els seus projectes recents, fortament lligats al territori, breguen amb la noció de coreografia. A través del ciclisme de velòdrom i de muntanya (La volta Espanya al seu pas per Pics d’Europa i més recentment el Tour de França, i) o les pràctiques quasi-esportives com les curses de goitibeheras i l’aeromodelisme a Euskal Herria han reflexionat voltant de les relacions de producció postindustrials. 

Gerard Ortín: Inframince

07.06.2013 – 26.07.2013

Intervenció sonora: divendres 7 de juny de 2013, 18.00 h. (NauEstruch)

 

Més informació

Em trobo aquests dies a Azala, un espai de residència rural a Lasierra (Àlaba), on té lloc una trobada sobre cinema i hipnosi. A grans trets, en aquest seminari s’està tractant la qualitat auràtica d’allò fílmic. Més enllà de la seva fisicitat lumínica i la seva ocupació espai-temporal, la projecció cinematogràfica ens reuneix en un lloc i la seva reverberació ens banya i afecta de manera única i irrepetible. El mateix succeeix sense jerarquia alguna amb l’aspecte sonor. El ritu finalitzat dóna pas a una nova cerimònia, la de “traducció” col·lectiva. Encara amb els ulls acostumats a la foscor i mitjançant una xerrada més aviat ressacosa, reconstruïm amb paraules mons intuïts a partir del que acavem de veure. En aquesta experiència de quatre dies estem descobrint una trama que uneix allò físic i espiritual. Dins d’aquest marc vaig proposar visionar algun material videogràfic de Gerard Ortín.

Mitjançant el seu treball s’evoca una noció de natura que no podem considerar pura i que, a causa del contacte amb allò cultural, inclou toxicitat. A través del mitjà fílmic, la mirada del Gerard escruta una natura contigua, que es pot tocar, però no propera i es posiciona davant els diferents elements sense judicis de valor. És alguna cosa semblat al que fan les tècniques d’hipnosi quan integren en el relat el context immediat, en tota la seva dimensió espacial i objectual: el tipus d’habitació, la finestra, el contacte del cos amb el terra, etc. El caràcter afectiu tampoc es deixa de costat: el fred o calor del terra, el silenci de la cambra o el soroll dels cotxes afora. Tot condicionament ha de ser pres en compte, integrat i possat en llenguatge per aconseguir induir-nos al ‘trance’. Això mateix és el que fa Gerard. Inventa pròtesis instrumentals que li faciliten un determinat tipus de registre, i que després es fan palpables en els seus vídeos, no s’oculten. La mediació tècnica resulta tan visible i nua que acaba per desaparèixer i permet entrar en espiral cap a mons pulsionals, vinculant arrels i travessant èpoques i tradicions. Des d’aquí podem trobar un possible origen en el qual esbossar una formulació, una cerca, un pensament utòpic.

Els seus projectes en forma de ruta o passeig també s’han entès de vegades en clau cinematogràfica, on la mirada es defineix en el traçat d’un itinerari i la instal·lació sonora dramatitza certs trams d’aquest recorregut. Quelcom no gaire llunyà dels grups espiritistes a Catalunya que, a la fi del segle XIX i principis de segle XX, en convivència amb l’anarquisme, realitzaven excursions per superar el cos i connectar amb altres mons. Aquest afany per la captació física del real es va viure en el mateix període quan s’assajava amb la fotografia esteroscòpica. Aquesta consistia a aconseguir un efecte de tridimensionalitat amb dues imatges pràcticament iguals, en les quals habitualment es retrataven paisatges o boscos. És sobre la recerca d’aquesta tècnica que Gerard porta experimentant els últims mesos i serà la base per a l’exposició Inframince a sis galeria, on realitzarà un nou exercici. «Per Duchamp, el ‘inframince’ és una espècie de grau zero del perceptible, de la diferència (efecte de la repetició de l’idèntic) o de la distància (separació inframince entre dues substàncies diferents) que obre regions de sentits i de sensacions a-significants (o infra-significants)» (Un amour d’UIQ, Félix Guattari).

— Marc Vives

Rodrigo Tacir: Deforman detenimientos

03.05.2013 – 18.05.2013 

Més informació

Is what you see just what you see?

Què és un triangle, una repetició de blocs, el color negre, o l’àrea d’un quadrat? Què és un triangle per a la geometria, què significa en un cert codi simbòlic, què pot ser en un orde d’allò abstracte? Què és el color negre per a la ciència de la percepció, a què fa referència com a categoria de l’humor?

Un anagrama amaga un missatge, tal com Rodrigo Tacir és Ricardo Trigo. Davant les lletres desordenades i els espais per a ordenar-les hem de saber quin és el supòsit, la instrucció que se’ns presenta, per a poder intentar desvelar-lo i entendre el joc. Els volums modulars o les sèries d’objectes, els acudits racistes o els entreteniments, manegen informació que a vegades coincideix però que demana ser aproximada des de codis molt diferents.

Hi ha coses que tenen solució, i d’altres que proposen problemes. Encara n’hi ha d’altres que plantegen la impossibilitat de trobar una solució com a problema. Tot i així, només són un problema en relació al que s’ha entès com a problema fins llavors. Així funciona en l’art, ja sigui en el minimal o en el suprematisme.

Les peanyes, Abstract logic games, projecten un joc de lògica geomètrica popular que s’ha de resoldre, plantejat com a imatge pictòrica – relacionant-lo amb l’imaginari de l’abstracció geomètrica, però no sent-ho –; elles mateixes són una estructura primària, però no es deixen entendre de la mateixa manera. Es plantegen com els que foren els objectes específics minimalistes, reclamant per a si la capacitat de no significar res i d’estar buits de tota organització interna de signes i formes.

És un pols entre coses que s’assemblen, que podrien pertànyer al mateix ordre, però que són oposades quan es contextualitzen. La geometria reclama per al quadrat l’obligació de representar una lògica de pensament matemàtic solidificat que no desapareix en el quadrat de Malevich, però que en aquest hi conviu amb una història interpretable de significats i trencaments que només apareixen sota la perspectiva d’una altra forma d’enteniment.

A Formes d’enteniment no hi ha una posada en escena de diferents camps de coneixement, o una il·lustració de que existeixen diferents maneres d’entendre les coses, sinó un diàleg forçat entre diferents maneres d’entendre ‘les mateixes coses’, i com llavors aquestes esdevenen coses completament diferents. O fins i tot, la pregunta sobre si les disciplines creen les coses, que no existeixen amb anterioritat, o bé a la inversa, les coses provoquen discursos que les interpreten.

Però darrere dels objectes que ‘semblen’ minimalistes, i dels seus títols (Compositions), que refereixen a la voluntat d’evitar al·lusions més enllà de l’objecte i les seves qualitats, hi ha un pla a priori, un sistema ‘conceptual’. Ho evidencia Idiotic Smiles: incorporant la serialitat, no ho fa com a mètode per a plantejar la ‘totalitat’ a partir de la diferència de les parts entre si (fent objectes idèntics, pintats de diferents colors, com Donald Judd), sinó al contrari, invertint el concepte de semblança. Les escultures estan fetes de materials diferents i pintades del mateix color, de manera que un no pot percebre la diferència, només entendre-la –quan llegeix el subtítol– . A la inversa, i partint de la idea, funcionen els pòsters plegats i emmarcats que revelen la seva ‘solució’ només en el títol, o Cromatic Circle, que és en realitat gris. Com en el conceptual, en aquestes peces ‘el que veus no és només el que veus’.

La simplicitat de la proposta de Ricardo és aquella que, com fóra entesa en el minimal, no és tal, i el seu ús d’allò mínim tampoc és casual. I és que ja en la seva tesis i en el seu formalisme radical hi havia el gir cap a enfora de l’obra, el desplaçament de l’interès cap a l’espai i el lloc, cap al projecte operatiu de l’objecte, cap a la situació, cap a les condicions de percepció i els límits convencionals. Que és el mateix al que ens seguim afrontant aquí quan veiem un cercle negre sobre un fons blanc, que per un moment pretén assemblar-se a una pintura constructivista abstracta, i llavors llegim l’acudit: «Què fa un negre a la neu? Un blanc perfecte».

— Sira Pizà

*Projecte produit gràcies a les beques per a la recerca i la creació en els àmbits artistics i del pensament 2012 del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Sergi Botella: Hivern–Primavera

08.03.2013 – 26.04.2013

Visita guiada: divendres 5 d’abril de 2013, 19.00 h.

Performance: divendres 5 d’abril de 2013, 20.30 h. (Sala 1 de l’Estruch).

Més informació

sis galeria és un espai alimentat per un context de persones que va creixent: si et toca t’acull i passes a formar part d’ell. D’aquesta manera em vaig sentir interpel·lat a fer-hi alguna cosa i així em veig avui participant d’aquest projecte, convidant al seu torn a altres col·legues.

sis galeria és també un lloc de possibles. És porós i permet reescriure noves històries sense pautes ni condicions. És un espai sense protocols on un text com aquest té cabuda. El projecte de sis galeria funciona de la mateixa manera que jo entenc el meu projecte en ell, des de l’escolta. D’aquesta manera les exposicions no seran ni més ni menys adequades o oportunes, seran simplement necessàries i volgudes.

En un marc així, l’exercici que em plantejo és el d’aprofundir en el treball d’unes artistes amb les qui he compartit molt i on vull sobrepassar el límit de la proximitat respecte a la seva pràctica. Entrar sense que em notin i assistir en el que precisin. Entendre els desordres interns.

4 exposicions, 4 acompanyaments per ordre d’aparició: Sergi Botella, Gerard Ortín, Vicente Vázquez / Usue Arrieta i Momu & No Es.

 

* * *

Per a aquesta primera mostra que se centra en el treball de Sergi Botella, després de diversos mesos de xerrades intermitents i de regirar en foscos materials, hem decidit mostrar una col·lecció d’elements connectats des del subconscient. Tots ells donen títol a l’exposició, Hivern-Primavera, en una sort de temporada inadequada i incòmoda. Complements de vida que no encaixen en cap estació.

Hivern-Primavera clarament no és una lluita de contraris. No és un binomi d’oposats. Es tracta d’una combinació d’improbables que catalitza en múltiples. Són treballs que van des del 1992 al 2013 sense cap pretensió de retrospectiva. No hem intentat lligar caps, només fer salts de cavall que connecten químicament una cosa amb la següent, encara hagin passat més de vint anys entre una i l’altra. Hi ha peces rescatades, reelaborades i reinscrites en noves narracions, com en qualsevol altra part. Aquí simplement subratllem aquesta evidència.

El treball de Sergi Botella és d’implicació vital, ja que ell s’ha construït com a subjecte des d’allò artístic. Les seves inquietuds i les seves pulsions han configurat la seva pràctica i, indirectament, la seva persona. Va començar en les arts aplicades al mateix temps que s’introdueix en ambients de música electrònica muntant els seus propis segells i participant com a cantant d’algun que altre grup. Dos ambients, el de l’art i el de l’electrònica, que no s’han barrejat mai, han funcionat de forma paral·lela sense tocar-se.[1]

La música electrònica i l’ambient nocturn, òbviament no com a únic lloc, es presenta com a paradigma d’una dissolució de l’individu en allò col·lectiu. L’èxtasi dels cossos individuals que s’ajunten en un solament.

Per al seu treball Sergi tria el lloc més fràgil i permet que siguin els altres qui prenguin el control de la seva autorepresentació. A través de la seva mare, la seva ex-parella o els col·legues, construeix subjectivitat sota la mirada de l’altre. Presenta un cos, cedit i obert al diàleg amb l’aliè (conegut i desconegut), que és modificat i modelat constantment.

En la mostra es presenten diverses d’aquestes empremtes del seu recorregut, aquests punts claus o «noies de la corba», doncs hi ha molt de fantasia en la memòria i de deformació en l’explicació, l’única cosa que importa és com aquestes es reviuen amb intensitat una vegada i una altra.

— Marc Vives

[1] El proper divendres 5 d’abril a les 21.00 h a NauEstruch presentació, a mig camí entre un screening de vídeos i una classe de música electrònica, a càrrec de Sergi Botella.

14.12.2012 – 09.02.2013 

Aquest projecte és una proposta doble: per una part, una selecció de peces instal·lades a sala (Una visita d’estudi) i, per l’altra, un projecte específic per als suports habituals de comunicació (Un statement). Dues propostes amb el mateix relat, que es solapen en l’espai, però permeten ser llegides de forma independent.

Performance: dijous 31 de gener de 2013, 19.00h. 

Rasmus Nilausen: [Rhopos]

19.10.2012 – 08.12.2012

Més informació

*Un mapa mental a mode de guia (recepta)

*Sis pastanagues (+4)
*Una poma podrida
*Un ram de flors domèstiques i d’importació segons Breughel
*Una llimona i la seva pell
*Mitja figa, molt madura
*Una dotzena (+1) de bacó molt cruixent
*El més fals dels somnis
*Un trompe l’œil
*Una estructura piramidal de llavors de colza (teamwork)

*El portal a la Quarta Dimensió (2D +3D)

et al. |exposició col·lectiva|

01.06.12 – 28.07.12

Més informació

Comissariat: ferranElOtro

Participants: Manel Clot, Gràfiques Macià, Jeleton, Martí Manen, Mariona Moncunill, Joan Morey, Dani Navarro, Maria Ramió, sis marcs, Francesc Ruiz/Manuel Segade y Azucena Vieites.

L’abreviatura et al. procedeix de l’expressió llatina et alii, que significa «i altres». S’utilitza amb valor semblant al d’etcètera però referit a persones. Apareix normalment en repertoris bibliogràfics després del nom d’un autor per indicar que l’obra en qüestió ha estat realitzada, a més, per altres persones.

Aquesta abreviatura és la base sobre la qual s’ha construït aquesta proposta: cada aportació a l’exposició es converteix en una nota al peu que remet cap a un altre lloc o una altra idea. D’aquesta manera el concepte d’autor com aquell que realitza, causa o origina alguna cosa, es dilueix i és més proper a la tasca de l’edició. Els materials que formen part de l’exposició exemplifiquen metodologies referencials però alhora, per jocs d’atzar, responen a moments personals d’intensitat.

La proposta es desdobla, d’una banda, en l’exposició en l’espai físic i, d’altra, en aquesta publicació impresa.

En el dispositiu expositiu conviuen les propostes amb els seus llocs de procedència. Materials de naturalesa i suports molt diversos com el dibuix, vestigis d’accions, seccions en revistes, mostraris de papers, programacions expositives, repertoris musicals o intervencions gràfiques.

I en la publicació conviuen tres de les propostes amb un seguit de textos i imatges que funcionen com comentaris a cada un dels elements que articulen el projecte.
Ambdós espais són lloc d’exhibició i, alhora, es converteixen en un dispositiu de reflexió per a l’espectador, a qui se li ofereixen les eines i pistes suficients per poder reconstruir tots els elements, per molt críptics que semblin causa de la quantitat de capes i materials als que refereix.

Aquesta idea de dissolució de l’autoria també afecta a la totalitat dels engranatges de producció i a tots els implicats en l’exposició, inclosos els responsables del display expositiu i de la impressió de la publicació, que es converteixen en coautors perquè tots ells influeixen en la lectura de la resta dels elements.

No obstant això, no hi ha una única manera d’entendre un projecte. Qualsevol proposta pot ser entesa de molt diverses maneres en funció dels diàlegs que estableixen els diferents elements que la conformen. No hi ha mai una lectura lineal i única. Un exemple d’això és et al. que entre les seves peces inclou una relectura que parteix d’altres claus i ens ofereix una altra interpretació possible.

— ferranElOtro

Marc Larré: 111 dibuixos

23.03.12 – 28.04.12

Més informació

L’exposició 111 Fotografies consta de tres sèries: Formes derivades (cantonada), Formes derivades (terra de fusta) i Formes derivades (vara recolzada a la paret).

Cadascuna de les sèries ha estat realitzada a partir d’un element que forma part integral i/o circumstancial de l’espai de la galeria. La primera sèrie consta de tres fotografies, la segona de dotze, i la tercera de trenta-sis. El procediment és el mateix: [1] Es parteix d’una fotografia inicial i es fotografia repetides vegades. [2] Entre temps i temps d’exposició succeeixen petites modificacions en la fotografia inicial. [3] La suma de temps genera un volum. Per exemple, a partir d’una mateixa fotografia del sòl, i seguint l’estructura reticular del mateix, s’han generat mitjançant el tall, el plec i la llum, volums que passen a ocupar l’espai i ens remeten a icones de l’escultura moderna i contemporània.

Cadascun dels elements a partir de la seva singularitat ha generat un tipus diferent de modificacions. Els volums existeixen només en la virtualitat de la suma de temps d’exposició i, no obstant això, queden perfectament inscrits en els llocs on ha estat presa la fotografia. Això és a causa que els talls i els plecs s’adapten a trets específics de cada un dels llocs, els volums d’alguna manera preexisteixen el gest de donar-los forma. La virtualitat pertany al lloc. L’única manera d’accedir és romandre fora.

Formes derivades neix d’un pensament sobre l’espai a partir del cos físic de la fotografia. La meva feina es centra en una anàlisi de la fotografia com a forma privilegiada d’accés a l’exterioritat.

111 no són el nombre de fotografies sinó el total d’exposicions.

Inside |exposició col·lectiva|

16.09.11 – 12.11.11

Més informació

Inside ens proposa cinc traçats independents de fotografies que busquen, exploten i reflexionen en el més íntim de cada artista. Gemma Cascón, Sylvia Díez, Iolanda Pujol, Helena Torrent i Llorenç Ugas Dubreuil ens parlen de les seves obsessions, dubtes, influències, el que els defineix i el que motiva el seu treball amb un gest fràgil però honest.

Lluny de l’exhibicionisme deliberat, el treball dels cinc artistes persisteix en la vulnerabilitat d’exposar un caos d’emocions, records, retalls del dia a dia i experiències traumàtiques en el seu estat més primigeni. Inside és un diàleg introspectiu sense filtre entre les imatges, els autos i el visitant Un diàleg íntim que es resisteix al relat biogràfic i que convida a la mediació per part de l’espectador a crear noves narratives.

La contraposició d’imatges sense relació aparent de Gemma Cascón apel·la a la intervenció del públic. És una proposta generosa que ens confia moments privats a la vegada que ens convida a modelar-los, a inventar històries impossibles i a deixar-nos endur per la intuïció. Cascón comparteix la seva veu creativa però reté el secret que va donar lloc a aquestes imatges.

La fotografia de Sylvia Díez, en canvi, és una catarsi emocional per a l’artista en la qual l’espectador se sent confident i testimoni d’un moment punyent. No hi ha lloc per a la incertesa del dolor, però sí per a l’empatia i el ressò d’un patir que se sent com a propi.

La mirada curiosa i reflexiva de Iolanda Pujol sembla ser indissociable de la lent. Amb l’ajuda de la càmera, la mirada de l’artista composa imatges i transforma objectes, llocs, textures i sensacions en escenes sense continuïtat, en moments suspesos, en formes que no havíem reconegut abans. Pujol captura la naturalesa d’un instant, deté el trànsit de lo ordinari i magnifica la seva essència fins convertir-la en pur goig estètic

La voluntat creativa de Pujol, lluny del registre documentalista, s’aproxima al treball performatiu d’Helena Torrent, on la invenció d’una acció i la posada en escena són tan importants com retenir el moment. No es rebutja la fantasia perquè d’aquesta deriva l’autenticitat i la veritat de l’acció.

Una actitud similar a la realitat inconformista que Llorenç Ugas recull al seu collage incommensurable de records, fotografies familiars i imatges inèdites que, sense voler-ho, analitzen el treball actual de l’artista, a vessar d’espais solitaris, diagonals i angles estudiats, llum en clarobscur i colors saturats. La seva veritat no és una realitat conscient i artificiosa de motius que es repeteixen, sinó el reflex de la impossibilitat d’escapar a un mateix.

Inside no és la vida de cinc artistes amb imatges. Inside són cinc històries íntimes, confuses i anàrquiques.Cinc exercicis d’anàlisi profund i sincer. Cinc autoretrats.

— Marina Ribera Iñigo

Joana Cera: Dibuixos i escultures

27.05.11 – 23.07.11

Joana Cera (Barcelona, 1965) presenta a sis galeria les últimes series de escultures de pedres i cristalls i dibuixos de petit format.

 

Isidre Manils: Palimpsest

18.03.11 – 21.05.11

Més informació

Isidre Manils (Sabadell, 1948) sota el títol de Palimpsest, exposa les seves darreres pintures, fruit de tot un any de treball laboriós, constant i rigoròs. Són quatre úniques obres, una de les quals és un gran mural fet d’un centenar de petits formats en paper, cadascun dels quals té vida pròpia i es pot independitzar de la resta.

En l’elaboració d’aquestes obres, Manils ha continuat exercint la seva idiosincràtica tasca de recol.lecció d’imatges de tota mena, del cinema, de la televisió i, en aquesta ocasió, de revistes. Ell les ordena, meticulosament, seguint els registres que li interessen, les sotmet a l’atzar del tall de la guillotina i, a les teles i papers amb què treballa, hi incorpora els retalls d’imatges diverses (cabells, cossos, collarets, objectes brillants, cortines de vellut vermell, etc…) i les integra al negre i, amb gomes i pinzells, els farà ressorgir a la llum, ben manilsianament, tot deixant així aparèixer el substrat iconogràfic i cromàtic que caracteritza la seva obra.

Es tracta d’unes pintures que l’artista ha situat en una sala fosca, com al cinema. Són fons negres on la llum es revela bel.ligerant en esventrar la foscor a fi de configurar la imatge. En aquests clarobscurs manilsians, la llum conceptual emana pels esvorancs del negre, diàfana i envolvent, a cops direccional com la llum d’un projector de cinema, i a vegades com a focs incandescents sortits de la foscor, bo i conferint-li colors, matisos i volums, i accentuant d’aquesta manera el potencial del negre, magma d’on tot pot aparèixer. Diu Manils: «Jo cada vegada gaudeixo més en anar a trobar la imatge que s’amaga en la tela. M’agrada aquesta reflexió que se sol fer sobre l’escultura: que el marbre ja conté la imatge i que cal anar-la a treure, a buscar-la, a alliberar-la».

— Ester Xargay

Sabine Finkenauer: Some Things

26.11.10 – 12.02.11

Sabine Finkenauer (Rockenhausen, Alemania, 1961) recull a Some Things una selecció de les peces sobre paper realitzades al 2010 i una intervenció específica sobre un dels murs de la galeria.

 

David Bestué: Formalismo puro

22.04.10 – 26.06.10

Més informació

L’arquitectura, el món formal que ens envolta, pot ser eficaç bisturí per començar a desentranyar la situació mental d’una determinada època.

— Rafael Moneo (1976)

Apuntes sobre la historia de la arquitectura moderna y contemporánea en España

És un treball en procés centrat en l’anàlisi de l’arquitectura profunda en els darrers cent anys a Espanya, intentant traçar llaços formals, ideològics i temporals entre ells. L’objectiu d’aquest plantejament és relacionar el desenvolupament d’un país amb les formes que produeix, la manera en què aquestes entren en tensió amb unes idees i, finalment, la manera en què aquest anàlisi ens ajuda a cartografiar els límits d’allò possible (i pensable) en un lloc determinat. Paral·lelament a aquests objectius el treball intenta provar maneres paral·leles d’explicar arquitectura a partir de la fotografia i el text, mitjançant l’acció, l’escultura o el dibuix. El resultat final d’aquesta investigació es reunirà en una publicació de pròxima aparició.

En aquesta exposició es mostren més de quaranta imatges i escultures que intenten traçar un recorregut cronològic per la investigació duta a terme, començant amb la imatge d’un dolmen i acabant amb la de l’Estadi Lasesarre d’Eduardo Arroyo situat a Barakaldo.

Formalismo Puro

Fa dos anys vaig reunir totes les fotografies que havia fet a coses que m’agradaven. Després de seleccionar-les i agrupar-les per afinitats temàtiques em vaig adonar que s’anaven repetint una sèrie d’interessos (també podríem anomenar-los ritmes): baranes, mans, cranis, rellotges, cortines, reflexos, arbres, gossos, reixes o culs, dialogaven entre sí reflectint tots aquells moments en què, caminant pel carrer o a casa, m’havia detingut davant d’una cosa o situació i havia cregut imprescindible capturar-la (sens dubte perquè m’havia recordat a un concepte abstracte).

Després de la primera selecció el meu objectiu era buscar la manera de que aquestes imatges es relacionessin entre sí sense cap ordre jeràrquic. Per això vaig decidir basar-me en les seves respectives formes i fer-ho mitjançant un vídeo per incloure la variable temporal. El vídeo en qüestió es diu Formalismo Puro i es podria resumir amb la idea d’un ull caient per unes escales.

Black Tulip: En capítulos anteriores

26.02.10 – 10.04.10

Projecte realitzat en el context del Festival MAPA a Pontós, Alt Empordà per al qual es van entrevistar a un bon nombre d’habitants en relació a les particularitats geopolítiques i tel·lúriques de la comarca. El resultat es mostra com una narració comprimida i entretallada, tal com ho es fa en les sèries de TV per mitjà dels «avanços».