SIS Galeria

Actual

rafael Griera

LA MÀ, EL VAQUER I LA MODEL (Una aproximació a la vida i obra de Rafael Griera Calderón)

Exposició del 29.04. 2022 – 18.06.2022

+ Info

Un intent d’explicar l’exposició…

«El paisatge és pla. Els arbres, ben torts”, descriu l’illa de Fårō al mar Bàltic, on Ingmar Bergman passava els estius. La frase està extreta de les memòries novel·lades per la seva filla Linn Ullman a Inquiets, en què explica la relació amb el seu pare fins a la mort del cineasta, guionista i director de teatre suec el 30 de juliol del 2007 a Fårō, on el paisatge és pla, i els arbres són ben torts.

La lectura d’Inquiets, (una recomanació de l’amiga Alba… Gràcies, Alba!) està plena de pauses. Aquelles necessàries per subratllar. Tantes vegades com sigui necessari. Tantes vegades com em faci pensar en la relació que vaig tenir amb el meu pare (autor de les obres d’aquesta exposició), l’artista pintor Rafael Griera.

En el context on ens trobem, però,»El paisatge és pla. Els arbres, ben torts», no fa referència a un paisatge concret, sinó a un estat mental deficient/dement/malalt; l’origen del qual, segons es veu reflectit en el seu historial clínic, podria ser degut, tant a una caiguda amb contusió cranial, com a una demència presenil, segurament Alzheimer. En tot cas, tinc la sensació que parlem de vasos comunicants. Un trastorn facilita o accelera l’altre.

En els darrers 7 anys de la seva vida (des de la caiguda a la cruïlla del carrer Nonet Escubòs amb el passeig de Barcelona d’Olot), Rafael Griera va ser dependent, amb una pertorbació de les seves capacitats mentals variable. En algun moment l’anul·lació va ser gairebé total; en altres, semblava recuperar la consciència de si mateix. La col·lecció de dibuixos que aquí es presenta són fruit d’un estadi intermedi. D’un moment on l’artista, davant la proposta de la seva esposa, qui havia preparat amb cura el material necessari, li demanava: “Dibuixa. Dibuixa una estona”. I ell, obedient la majoria de les vegades, dibuixava.

Olot, on Rafael va viure gran part de la seva vida, ni és pla ni els arbres, en general, han estat doblegats pel vent fins a perdre la seva lògica verticalitat. Els paisatges i persones que conformaven el seu arxiu fotogràfic o el del seu amic Josep, tampoc. Potser amb l’excepció de l’alt Empordà; tot i que la força de la Tramuntana no sembla comparable a les galernes del Bàltic. En tot cas, no sabem com Rafael -en aquell moment- veia aquests paisatges i personatges. El que sí podem constatar és com els representava. Sovint, amb una certa inclinació cap a la dreta, però no sempre. Sovint, en la part superior del full, però no sempre. Sovint, mitjançant un traç curt i repetitiu, tampoc sempre. Un traç del qual l’amic Oriol escriu: “Em remeten a certs replegaments i plecs psíquics (…) sent totalment oposats m’han fet pensar en els dibuixos de Michaux”. Un viatge que Henry va buscar i Rafael s’hi va trobar. El belga, mitjançant psicotròpics; l’olotí, segurament per a una confluència d’efectes vinculats als trastorns degeneratius, on la química, potser, no va ser aliena del tot.

 

Aquest recull de dibuixos, que he denominat Suite de la mà intermitent i Suite de la mà cansada, (i que aquí es presenten per primera vegada) han estat agrupats segons la seva procedència. Dues llibretes de format i paper sensiblement diferents m’han suggerit una presentació que busca determinar lògiques formals d’ordre compositiu, temàtic i plàstic o, senzillament, estètic, (“per simpatia còsmica”, diria Perejaume); és a dir, entenc que el conjunt presentat de forma compacta adquireix un grau de sentit i, per tant, de bellesa superior a qualsevol dels dibuixos presentats de manera individual. És evident que aquesta és una decisió discutible per manipuladora, però ho és tant -entenc- com mostrar-los. Aquesta obra (i aquí, aquest concepte acompanyat de l’adjectiu “artística” també pot ser discutible) no va ser realitzada per ser mostrada, ni tampoc conseqüència d’una necessitat vital. En tot cas, no per part de l’autor. Podríem entendre aquests dibuixos com el resultat d’un passatemps promogut amb finalitats preservatives: mantenir la connexió amb la realitat compartida. I el que ens trobem és una línia discontínua. Quan hi connectava, però, ho feia de manera intensa, revelant un coneixement après i una sensibilitat innata. Una col·laboració amb un gran potencial poètic, si més no, des d’una mirada contemporània.

L’únic dibuix que trobem signat ens indica que va ser realitzat pel pintor el 1960 i, en aquest context, funciona com antecedent. Ens indica com, en el passat, Rafael va desenvolupar un tractament gràfic basat en el gest repetitiu i que, en essència, durant la malaltia, va recuperar-lo inconscientment. Com si d’alguna manera, un estat de consciència determinat hagués activat un mecanisme del passat on la repetició li permetia generar textures o trames per reproduir elements figuratius de manera reconeixible.

Rafael havia sigut un artista tan hàbil com plural amb els estils utilitzats (fins i tot de manera simultània) a l’hora de representar persones, objectes o paisatges. I la repetició com a recurs havia sigut un d’ells.

En aquestes dues suites que aquí presentem, però, més enllà de la repetició del gest trobem altres particularitats destacables. D’una banda, l’artista -condicionat per la malaltia- trenca amb la convenció de la centralitat i l’equilibri compositiu des del punt de vista de la semiòtica visual, traslladant el focus d’interès al marge superior. Per l’altra, un desequilibri en la intensitat amb la qual focalitza la seva atenció en un motiu en concret, perdent de vista la visió de conjunt. En molts dels paisatges (però no en tots), el motiu construït a base d’unes trames és fruit de la insistència i la repetició; i és desenvolupat com una taca teixida per microorganismes. El primer punt, o ratlla, o taca, sembla definit per una variable aleatòria i, a partir d’aquí, sempre d’esquerra a dreta i de baix a dalt, fins al límit del paper. Tot i que no sempre és així. Això no obstant, aquesta relació entre la part dibuixada i la part deixada en blanc, lliure de tota intervenció gràfica, es repeteix en la majoria del material. El blanc, doncs, connecta i unifica. Com l’”interval” –vull pensar- actua en les làmines d’Aby Warburg.

La malaltia, doncs, podríem dir que, quan s’hi va fer present, va esdevenir creativa. Generant una intermitència en la connexió entre l’ull, el cervell i la mà que desequilibrava, distorsionava i intensificava alguns punts i alliberava d’altres, generant unes imatges de gran bellesa en la seva raresa. En d’altres, no sabem per què, la malaltia semblava ressituar-se al marge, latent, permetent a l’artista fer. Era un miratge.

consulta Des del 2005

Exposicions

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre totes les novetats i exposicions al teu email.